carta al director
Tal com vam decidir en l’última sessió. Cal que escriviu una carta al director.
Aquí teniu els esquemes que vau elaborar en grup :
Al final de la pàgina us els penjaré en format word, per si us cal descarregar-vos-el. El termini per fer arribar les vostres cartes és el 31 de desembre.
Bones festes!
esquema-carta-al-director-vespre
30 anys de Constitució, tota una vida
El proper dia 29 de desembre serà el trentè aniversari de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1978. Trenta anys? Però si jo ni tan sols havia nascut! Trenta anys…és tota una vida!
En una vida la gent creix, canvia, evoluciona; en definitiva, s’adapta a una món en contínua transformació per poder sobreviure… però la nostra constitució només ho ha fet un cop en aquests trenta anys; és necessària una reforma perquè continuï vigent caminant de la mà de la ciutadania.
En l’actualitat la Constitució es troba un gran pas enrere de la realitat social d’Espanya. En ella no hi té cabuda l’Estatut d’autonomia ni el nou model de finançament que s’hi planteja; necessitem ja un sistema que, per exemple, limiti la solidaritat catalana permetent que els serveis de l’estat del benestar assoleixin nivells similars als del conjunt d’Espanya i que Catalunya no perdi posicions en l’ordre de rendes per càpita. En ella es promociona la Monarquia, potser útil en el seu moment però totalment innecessària al meu parer avui dia.
La Constitució es fruit d’una Espanya en transició, precipitada per la mort del general Franco però ja iniciada, en silenci, en els darrers anys d’una dictadura que a la dècada dels setanta es trobava en franca decadència política i jurídica. Aleshores regnava la por, la censura, les llibertats limitades… trenta anys després, en una societat totalment democràtica i globalitzada, la redacció en seria molt més agosarada i no pas de mínims.
Aquesta vida ens ha permès comprovar-ne la seva “no” viabilitat i “no” adaptació a la necessitat d’un sistema judicial, legislatiu i executiu àgil, canviant, eficaç… Ara estem en situació de poder jutjar allò que segueix vigent i allò que és obsolet.
Crec que en complir trenta anys la Constitució ha arribat a un punt de maduresa que permet l’autoreflexió i que ha d’obrir un debat polític amb la representació de tots el estaments i sectors activant una reforma legal profunda molt més adequada al present i evitant la rigidesa de la seva futura actualització.
Ara ve Nadal,
Ara que ens acostem a les dates nadalenques, podem comprovar si realmente hi ha crisi o és un tema més de conversa.
El Nadal és una festivitat cristiana, on es celebra el naixement de Jesús,el seu origen és marcadament religiós i ha esdevingut una tradició que es celebra arreu del món, fins i tot per gent que no pertany a aquesta religió. Coincideix amb l’inici de l’hivern i és normalment temps d’estar a casa i en família.
Cada dia més, el Nadal està esdevenint un concepte comercial, s’associa a un gran nombre d’icones i símbols, com l’arbre de Nadal, els Reis Mags, el Pare Noel, el pessebree, Tió,Sant Esteve,les estreness al cinema, però, sobretot, a la compra de regals.
El motor simbòlic d’aquestes festes hauria de ser el cristianisme i no obstant això, cada any sembla que és el que menys importància te, ja que és una època plenament consumista, on tot val i està dirigit a fer augmentar el consum, sense aturar-nos a pensar en el fons d‘aquesta celebració .
Crec que entre tots hauríem de fer una separació entre els valors religiosos o simbòlics dels estrictament consumistes i tornar a donar-li aquesta tradició el verdader significat amb el que es va començar a celebrar fa més de mil anys.
Festes Nadalenques
“Ara ve Nadal
matarem el gall
i a la tia Pepa
li darem un tall”
Aquesta dita explica molt bé el significat del Nadal, omplir el rebost de menjar i compartir-lo amb les persones que més estimem.
Això ha estat així des de sempre, ja que la millor manera que ha tingut l’esser humà de demostrar la seva felicitat, alegria, joia… ha estat compartint amb els seus els bens que pogués tenir.
En totes les religions sempre ha hagut unes dates per reunir-se amb la família o els amics, així que, les festes Nadalenques només són les dates que el Cristianisme té per aquest afer.
Actualment estem arribant a un punt en què el consumisme és desmesurat, s’ha de regalar pel Tió, pel Pare Noel i pels Reis i els àpats són tant exagerats que més d’un acaba empatxat.
Molta gent diu que no li agraden aquestes festes perquè li recorden els que ja no hi són. És molt trist veure quan ets a taula que falta algun ésser estimat, però, si més no, aquests festes fan que recordis tots els moments feliços que has passat quan encara estava amb tu.
Potser hauríem de donar menys importància a totes les despeses que ens representa celebrar aquestes festes i gaudir més de les reunions amb el amics i familiars.
No fan falta grans àpats ni regals fabulosos, un missatge, una postal, una trucada és prou per dir-los que els recordes, que els estimes i que els desitges que la vida els vagi bé.
Un incrèdul d’aquesta societat.
Sóc un lector decidit a fer-vos pensar una mica més en que ens esta passant. Crec ser una persona solidaria i que pensa en què tothom pot ser una mica millor i ajudar a que aquest món en el que vivim funcioni de manera més positiva. Però, cada vegada que llegeixo el diari o escolto les noticies apareixen més morts per agressions.
Tot això, es degut a un problema social, educatiu o cultural; o més aviat, es que l’Estat i les autonomies no funcionen respecte aquest intent de reinserció de persones amb aquests tipus d´antecedents.
Cada vegada hi ha menys respecte, menys educació i més agressions; i com a conseqüència més víctimes. Sembla ser que estem fracassant en un problema que sembla no tindre solució per aquesta via de la comprensió i la reinserció.
Per tant, no seria millor una major conscienciació social i un tracte més dur i disciplinari per part dels òrgans responsables? I buscar una solució partint des de l’arrel, inculcant als nostres fills el respecte, valors i disciplina.
Només espero que desprès de llegir aquestes frases cadascú intenti millorar una mica tot allò que l´envolta.
Limitació a 80 km/h, Mesura de Seguretat o de Recaptació?
En 2007, tots els ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona vàrem conèixer una nova mesura ideada per la Generalitat de Catalunya per a reduir la contaminació i els accidents. Aquesta mesura constava en limitar la velocitat a vuitanta km/h. a tota l’àrea metropolitana de Barcelona.
En principi, aquesta mesura pretenia reduir la contaminació atmosfèrica de Barcelona i assolir les exigències del Tractat de Kioto.
Però com alguns titulars de diaris ja afirmen:
Barcelona supera en contaminació a Nova York, Londres i Mèxic, el periódico.com.
Els nivells de contaminació de Barcelona i els 57 municipis del seu entorn, son els pitjors de tot Europa superant a Londres però també a Los Angeles, Mèxic, Nova York i només superada per Nueva Delhi, el país.
És per tots aquests estudis pels quals Barcelona s’enfrontava a la sanció més elevada, quant a contaminació es refereix, així com a donar una imatge contraposada de la Barcelona verda, sostenible i olímpica en la què tants diners i esforços s’havien emprat.
Així que, per tots aquests fets, la Generalitat de Catalunya necessitava elaborar un pla d’emergència el qual donés resultats quant més aviat millor. Però jo proposo una pregunta, qui paga les preses dels polítics?
Penso que el pobre ciutadà, que una vegada més ha de pagar la desídia dels polítics que no saben fer els seus deures.
D’una banda, també cal dir que gràcies a que els ciutadans de Catalunya ja som patidors des de sempre,hem assumit la norma amb paciència; però alhora, penso que amb totes aquestes presses per reduir com sigui la contaminació, si més no, s’obren nous dubtes i qüestions com:
Primer, és una mesura per reduir contaminació i accidents, o només és un eslògan per no admetre que l’únic que interessa és lliurar-se de la sanció econòmica i, a més a més, recaptar diners amb els radars?
Segon, per què no es fan mesures a les empreses contaminants com pot ser; la cremadora de Badalona, el Port de Barcelona o l’Aeroport del Prat? Que per això també hi ha titular:
La població de Barcelona i els seus municipis respiren una concentració de 50 micrograms de partícules ambientals per metre cúbic d’aire, relacionats amb la indústria i l’aeroport, el periódico.com.
Tercer, per què no promouen vehicles ecològics, elèctrics o que funcionin amb Biodièsel? Perquè aquesta també és bona, surt el Biodièsel y resulta que val només uns cèntims menys que el dièsel convencional quan la seva fabricació és molt més barata.
Quart i últim, per què instal•len radars de trànsit en trams limitats a vuitanta i no als punts negres on els índexs de sinistralitat són evidents i, a més a més, publicats per un informe dels Mossos d’Esquadra conjuntament amb la fundació RACC?
El Real Automòbil Club de Catalunya (RACC), considera que quan els conductors redueixin la marxa per anar a vuitanta km/h. contaminaran més; proposen que la velocitat sigui establerta en funció de la congestió del trànsit, i també proposen que s’instal•lin càmeres amb sensors que permetin controlar el nombre de vehicles que circulin per la via , el Periódico.com.
I així podríem continuar fent una llista molt llarga.
D’altra banda, el govern intenta justificar-se amb algunes dades com les següents:
La limitació a vuitanta ha reduït en un vint-i-sis per cent els accidenta amb víctimes en els accessos a Barcelona, diari ADN.
El primer trimestre de l’aplicació de la mesura es recullen tretze ferits greus i 129 lleus menys que l’any anterior, diari ADN.
El nombre d’accidents amb víctimes mortals es van reduïr en un vint-i-sis per cent en el primer trimestre de l’any, diari ADN.
Es clar que s’han reduït els sinistres amb víctimes, com que ara només hi ha retencions!
És evident que si el trànsit circula més a poc a poc, els sinistres seran menys greus, no cal ser analista per deduir això!
Per contra, no es pot negar que Barcelona supera el límit de 50 grams per metre cúbic de partícules microscòpiques durant 100 dies l’any, quant el màxim permès per la Unió Europea son 35 dies.
Però tampoc s’ha d’aprovar mesures sense tenir en compte estudis com els del RACC, Divisió de Trànsit dels Mossos d’Esquadra, sindicats i patronal d’empreses… i un llarg etcètera.
Per tot això i ,per concloure, penso que s’ha de retirar la limitació a 80 km/h. i fer un estudi de les mesures més eficients sense destorbar la convivència dels ciutadans així com l’ús de les vies públiques millorant les ja obsoletes infraestructures catalanes.
Sens dubte, opino que aquesta mesura és més per recaptar diners amb trànsit i estalviar-se la sanció de la Unió Europea que hagués estat històrica i hauria fet molt de mal al turisme i a la imatge de Barcelona, sobretot ara que és la capital de la Unió del Mediterrani.
MOSSOS
Ara fa dos anys de l’entrada al govern dels tres partits d’esquerra més representatius del país. Sempre s’ha cregut que la policia, sota les directrius de la dreta és la més restrictiva, la de la mà més dura i apropada als límits de la legalitat moral i fins i tot penal.
També s’ha cregut que una policia arrelada a corrents polítics d’esquerra ha de ser més garantista i moralment legal.
Duem dos anys de policia d’esquerra a Catalunya, però el que havia de respondre a un comandament policial amb nous aires, près pels mateixos recursos humans del col.lectiu amb ganes i il.lusió, s’ha convertit en el més ferm jutge i crític de la tasca policial a terres catalanes, fins el punt del públic desprestigi.
La situació actual en el panorama de l’opinió pública és el d’estar protegits per una policia massa qüestionada.
La fi amb que es creà aquesta nova policia de que el poble hi confiés plenament ha estat tallada d’arrel arran la polèmica iniciada per les mateixes fonts polítiques que haurien de ser les màximes defensores del prestigi policial, a part dels casos puntuals que vagin en contra d’aquest propòsit. Mai s’ha de fer notícia d’aquests casos puntuals si no ho ha estat abans la lloança de la feina del col.lectiu, i les forces polítiques actuals sí que ho han fet.
Les primeres rodes de premsa d’aquests una vegada presa la posessió del seu càrrec van ser per a desprestigiar alló que feien els policies. Poc temps després de prendre lloc al govern el tripartit d’esqueres, el que representa al col.lectiu policial va donar unes primeres veus d’haver trobat “pomes podrides” dins el col.lectiu policial.
Còm? El mossos d’esquadra pegaven a les garjoles els seus detinguts! Un cos policial amb vint-i-tres anys d’història es col.locava en el punt de mira de tot l’estat per maltractador. Mai abans s’havia qüestionat; havia arribat el govern garantista i havia descobert la manca d’ètica en els homes i dones que no servien la població com debien. Calia una roda de premsa? Les imperfeccions, que sens dubte en deuen haber com en tot col.lectiu, cal tallar-les d’arrel si van en contra de l’evolució de l’engranatge de qualsevol empresa, però no cal que es faci públic, a no ser que la finalitat de fer-ho sigui la de la promoció politica d’una ideologia, per davant dels interessos reals que han de defensar els caps polítics de la policia a fi de donar-li la força que socialment ha de tenir. No pot ser que arran una roda de premsa política, l’endemà tota la ciutadania critiqui el col.lectiu policial.
Aquest va ser el Déu Vos guard! seguit de tantes altres aparicions públiques en què ben poques vegades es lloava i sí moltes es feia la crítica, mai constructiva, que tant “reality-show” televisiu ha donat de sí.
Tot el que he esmentat seguia la mateixa línia de surrealisme, encara més si tenim en compte que les imatges de les actuacions policials que motivaven les crítiques eren tretes del contexte real i no contrastades amb les tècniques operatives policials, que poques vegades ténen una explicació des del punt de vista de l’ignorant en la matèria. La última ha estat una sentència judicial que condemna uns agents policials a presó per una violació de domicili i vexacions als seus propietaris. Els mitjans de comunicació obliden mencionar que era una entrada a domicili enjudiciada, és a dir, davant el secretari judicial que designa el jutge que ordena fer-ho, i que aquest també és garant de tot el que hi succeeixi, per tant, davant qui s’haurien practicat les vexacions. Per favor, s’obliden de posar tantes dades, que tampoc fan públic que els acusats poden recòrrer la senténcia i el secretari judicial donarà fe de què de l’únic que són culpables els mossos és de treballar jornades de disset i vint hores il.lusionats per intentar que les innumerables bandes de delinqüents que “treballen” al nostre país deixin de fer-ho.
Cal que recuperem la confiança en aquest col.lectiu, que comença a tenir una certa veterania i si no madura sabent que ens té del seu costat i que l’entenem, creixerà viciat, per la idea de rebuig social que desde la vessant política els sembla que s’ha difós.La única política de la que entén aquesta policia és la del poble, que és per les llibertats de qui treballa, per qui matina, per qui no dorm i per qui deixa la seva canalla jugant amb la mare i els avis un diumenge a la tarda perquè ell o ella entra de servei. Pensem-hi.
FESTES NADALENQUES
Bon Nadal!
Amb l’arribada de les festes nadalenques el cristianisme viu plenament aquestes dates on es recorda el temps en què presumptament va néixer el nen Jesús, on molts aprofitem per retrobar-nos amb familiars i amics i perquè no dir-ho, floreixen al nostre interior gran quantitat de sentiments que només ho fan puntualment per aquestes dates.
O potser estic equivocat i ja no és tan important recordar i reviure aquestes dates simbòliques? I si ara l’important és afegir altres celebracions per allargar i associar aquest període a les compres desmesurades sense les quals tot això no tindria sentit?
Com a mostra un botó: a la meva ciutat els llums nadalencs es van encendre al mes de novembre, els centres comercials porten molt de temps guarnits per l’ocasió i bombardejant amb publicitat, hem celebrat el pare Noel, ara vindran els Reis i ja posats ens esperem a l’arrivada de les Rebaixes.
En definitiva, tinc la sensació que cada any les festes nadalenques s’allarguen més per motius consumistes i cada cop guarden menys relació amb els valors pels quals es van originar.
Bones compres!
Els trenta anys de la Constitució
Aquest mes de desembre alguns han celebrat els trenta anys de la Constitució i d’altres ens posem les mans al cap en veure, any rere any, com aquells que poden fer alguna cosa per modificar-la, únicament es limiten a anar celebrant aniversaris.
Després de llargs anys de dictadura va arribar el moment de redactar una llei que emmarqués una democràcia anhelada. Potser per les presses, el conformisme, la por i el desconeixement, es van tallar totes les terres pel mateix patró, es van ignorar circumstàncies particulars de cada indret, realitats de la història i de l’economia de cada regió, que ens han deixat lligats de peus i mans a l’hora d’elaborar lleis que podrien millorar la nostra qualitat de vida.
No ens hem d’oblidar l’important paper que es va atorgar a la monarquia, institució que, si a dia d’avui es fes una nova redacció de la Constitució, segurament no tindria un paper tant rellevant, per no dir que possiblement ni existiria.
Ara és el moment de mirar enrere, d’avaluar el que ha anat bé i el que ha anat malament, amb l’experiència viscuda en 30 anys de democracia on ja som molts els que no hem conegut la dictadura i no tenim perquè viure amb l’herència d’una Constitució redactada a la seva ombra.
Bon Nadal o Bon Consumisme?
Ens trobem en plenes festes nadalenques, o com a mínim això posa en el calendari, i és el que escoltem cada dia al nostre voltant: BON NADAL!
Em pregunto quan d’hipocresia o fariseisme ( ja que anem de versió bíblica) hi trobem en aquesta expressió o quan de donació, de donar-se els altres hi encabim.
El Nadal com a festa cristiana, en la nostra civilització occidental, penso sincerament que, ara per ara, no existeix; utilitzem les festes per augmentar el consumisme, per reunir-nos amb la família o veure aquella cosina o cosí que fa temps que no sabem res d’ell.
Totes les grans marques i superfícies aprofiten per vendre una gran part dels seus productes; nosaltres, els consumidors, per adquirir-los sota l’engany de l’estimació vers els més propers.
Celebrem el Tió, el Pare Noel, els Reis, el …, cadascú segons les seves tradicions, envoltem a la canalla de tots els regals que existeixen i volen, ens costa dir no; això no és segurament ni els més educatiu ni el més adient pel creixement com a persones de les nostres filles i fills.
És en aquest context si de veritat el sentit de donació vers el pròxim que Jesús representa en la seva vinguda al món té sentit; si de veritat aquesta societat falta de valors entén i vol comprendre el que significa donar-se.
En un món tan globalitzat i amb tants interessos creats serà molt difícil desterrar aquest consumisme, però seria molt difícil ajudar els altres, intentar fer un món més just, una societat en que la solidaritat sigui el motor de seu desenvolupament i no pas el posseir i tenir més que l’altri sigui molt ben vist, encara que hagi estat de forma poc ortodoxa.
Encara és possible un cert equilibri entre paganisme i cristianisme o estem abocats a una món sense valors? Tal i com vagi evolucionant la nostra societat trobarem una resposta, que personalment desitjo que sigui l’equilibri entre el negoci i la solidaritat, no només en aquestes dates, sinó durant tot l’any.
Per cert, un BON NADAL a tothom.
JOSUE RODRIGUEZ MUÑOZ,
La limitació a 80 km/h a qui afavoreix?
Segur que molta gent s’ha fet la pregunta i ha comentat ja sigui amb familiars, amics, companys de feina o simplement amb un desconegut que et trobes en un bar fent un tallat que li comenta al cambrer: “FRAN AVUI M’HAN FET UNA FOTO!!.
Tu que simplement estàs llegint el diari i fent una cigarreta al costat , aixeques la vista ja que segur que també t’ha pasat aquesta situació en algun moment o simplement esperes que t’arribi mitjançant el correu una carta maleïda amb les sigles DGT o bé amb el nom , Servei Català del Trànsit.
Això et pasa pel cap diverses vegades ja que anaves conduint per qualsevol carretera,ample amb molts carrils per circular, anaves distret i de sobte et sembla veure un centelleig pel retrovisor i no saps ben bé que és. Per dintre desitjes plenament i repeteixes mentalment: Que sigui un llamp!!
Segueixes conduint i comences a pensar per a què serveix la limitació de 80km/h.
Primer comences a pensar que això es una estafa feta pel Govern per treure diner a la gent que va fins el coll i que això puposa que no arribis a final de mes i tinguis seriosos problemes.
Després d’un munt d’insults intentes raonar quins són el motius que pots entendre racionalment.
Abaixar els índexs d’accidents i els nivells de contaminació que és realment els que en arriba mitjançant els mitjans de comunicació els quan donen un munt de garanties i explicacions sobre el tema.
Finalment després de raonar una estona, crides:”Lladres de merda!”a la vegada que continues mirant pel retrovisor a veure si tornes a veure un altre llamp però miras y veus el cel sense cap núvol i cada cop t’empipes més ja que has trigat vint minuts per adelantar un camió.
La veritat es que fas un glop de cafè escoltes la conversa i arrives a la conclusió que tothom pensa el mateix.Fer infraestructuras condicionades que és el que realment importa per seguretat i contaminació per no fer retencions a les carreteres i treure la limitació ja que es la mesura fácil.
Que em pensa vostè?
Bon cap d’any a tothom
Sentència del mossos.
Una vegada més la premsa es fa ressò d’un nou cas de setència judicial envers el cos de mossos d’esquadra.
L’interés que generen aquest tipus de notícies es comprensible que sigui bastant elevat i és per aquest motiu, que s’haurien de tractar amb especial cura ja que; cada dada que es dona, cada imatge que es publica i sobretot cada opinió que es dona al respecte són les responsables de com arriba la notícia a la resta del poble.
Es per tot això que la imparcialitat i l’objectivitat dels periodistes tenen un paper molt important a l’hora de tractar les notícies i de com les fan arribar, ja que sinó pot acabar generant una opinió pública negativa com seria en aquest cas contra el col•lectiu dels mossos d’esquadra. A més aquesta mala imatge interposada pot inclús interferir com podria haver passat en l’última sentència sobre maltractaments d’agents a un ciutadà en una decisió judicial. Dic això perquè no seria el primer cop que el poder judicial es veu pressionat a l’hora de dictaminar sentència per l’enorme poder que tenen els mitjans de comunicació a l’hora d’interferir en l’opinió pública. I és en aquest fet on més vull intercedir, no es pot permetre que una feina periodística potser més aviat subjectiva acabi interferint no solament en l’opinió pública que és molt important sinó també en el poder judicial. ¿Fins a quins extrems és pot parlar de llibertat d’expressió?. ¿ És lícit expressar notícies que més aviat puguin semblar de l’apartat d’opinió personal?
Està clar que a tothom ens agrada estar informats al màxim sobre un tema i que no existeixi cap tipus de censura, però una cosa és expressar-se amb llibertat i una altre amb subjectivitat.
Per tant no podem oblidar que darrere de cada feina hi ha professionals que s’hi dediquen cada dia fent allò que els agrada implicant-se en la seva majoria al màxim i que com tots son persones i en un moment donat podem cometre errors. Errors es clar que segons de quin tipus hauran fins i tot de ser jutjats però aquesta feina ja la deixem als professionals d’aquests sector sense que es sentin pressionats, oi?.
Joan, a veure si hi ha algú que pengi el text i així us el podreu valorar… Gràcies,
Els Mossos d’Esquadra, malfactors?
Sr. Director,
Els que seguim les notícies, hem observat que darrerament els Mossos d’Esquadra –o millor dit les seves actuacions- apareixen sovint en tots els mitjans de comunicació. Contínuament estan en ‘tela de judici’. Ara toca la comissaria de les Corts, ara toca l’altra. Se’ls imputen diversos delictes molt greus de tortures i maltractaments…
Imputats? Jo més aviat diria ‘prèviament condemnats’ i és que, avui dia, el morbo està de moda, és noticia. Estem a l’era del Gran Hermano, de manera que tots els mitjans de comunicació –sense excepció- ara han passat a fer les funcions de l’antic ‘El Caso’. Busquen les notícies alarmistes i morboses, com més desagradables i esfereïdores millor, en treuen el suc –o millor hauríem de dir la sang i el fetge- i l’apuren fins que el tema deixa d’interessar a l’audiència, ja afartada i empatxada de sentir sempre el mateix.
Ara sembla que els ha tocat el rebre als Mossos d’Esquadra. Per què es posa en dubte contínuament la proporcionalitat de les seves actuacions envers als fets? És prou evident que algunes actuacions requereixen una contundència més que considerable, que reduir o immobilitzar algú en ocasions pot ser una tasca molt complicada i que, tot i utilitzant única i exclusivament la mínima força indispensable, l’aparició posterior d’alguns blaus –o hematomes- o fins i tot una costella trencada poden arribar a ser inevitables i justificats, si la persona a immobilitzar –fet que es dona en la gran majoria dels casos- no vol ésser immobilitzada. Algú ho ha intentat, algun cop, fins al final, de reduir algú que no es deixa?… i que va armat?… i si va ‘enpastillat’ o ‘esnifat’?… Ja tenim prou present que en la majoria dels casos es tracta de delinqüents perillosos? I que de vegades es troben sota els efectes de les drogues o l’alcohol? Sabem que en algunes d’aquestes situacions els nostres Mossos s’estan jugant la vida? Per què els utilitzem de cap d’esquila? N’hem sentit a parlar algun cop, en els mitjans de comunicació, de les lesions que pateixen o les agressions que reben els Mossos d’Esquadra, tant en l’exercici de les seves funcions com quan en la seva vida rutinària, familiar, són reconeguts per algun delinqüent?
Només en recordo un cas… i és clar, és que va ser molt sonat! Un intern del Centre Penitenciari de Ponent anomenat Brito Navarro va aconseguir fugir de la custòdia dels Mossos d’Esquadra en un hospital de Lleida, ajudat per un altre intern que es trobava gaudint d’un permís, després de disparar un tret a un Mosso -encara en període de pràctiques- que el va deixar en una cadira de rodes. És clar que… potser això sí va sortir a la llum pública bé perquè, a banda d’això, també van matar, ferir i violar d’altra gent, o bé perquè en realitat aquell Mosso en pràctiques encara no era Mosso del tot. És un fet curiós que sembla que això de les tortures i els maltractaments no succeeix en els cossos de seguretat de la resta de l’Estat Espanyol… crec que no n’he sentit a parlar més des de l’afer Roldan que, si no recordo malament, era un cas de caire ‘burocràtic’. De què deuen estar fets els nostres Mossos d’Esquadra? O deu ser que, ara, els Mossos d’Esquadra estan de moda, i toca parlar d’ells?
Tot i que podria ser que algun membre dels nostres cossos policials no estés a l’alçada –d’ovelles negres n’hi ha d’infiltrades per a tot arreu-, no es pot qüestionar per això a tot un col•lectiu, a cada moment, a cada actuació.
Les coses s’han d’informar. Volem transparència, això està clar, però és que darrerament els mitjans de comunicació sembla que ja no es conformen amb informar, sinó que ara també volen opinar i fins i tot juguen a jutjar, de manera despòtica, a l’estil d’un Rei Sol qualsevol, sense tenir en compte que les seves actuacions poden portar conseqüències, creant desprestigi, desconfiança, temor i alarma social per allà per on passen. Tots sabem que els mitjans de comunicació són una forta pressió per als tribunals sentenciadors -i que juntament amb l’alarma social poden ser incisius o fins i tot decisius a l’hora de jutjar i condemnar uns fets-, i sabem també que els mitjans de comunicació són, sobretot, els grans manipuladors de les masses, d’allò que anomenem opinió pública. Però qui els en demana responsabilitats quan ells van més enllà de les seves funcions? Volem estar informats, no manipulats.
Hi ha feines que, a banda que no són fàcils, són molt ingrates i en les que les conseqüències negatives, sovint, pesen molt. Són feines en les quals un lleu error pot dur al professional a la presó o pot comportar fins i tot la mort. Una d’elles és la dels policies, tot i que n’hi ha de moltes altres: personal mèdic, bombers, funcionaris de presons, etc. Sembla també que a alguns d’aquests col•lectius sempre els toca el rebre i que, per acabar-ho d’adobar, sovint tenen una mala imatge davant l’opinió pública. Són feines ben bé diferents a les d’administratiu, perruquer, mestre o executiu. Feines especialment complicades de dur a terme estant sempre sota la pressió, sempre en el punt de mira.
El temps dels grisos ja va quedar enrere, però malgrat que fa molts anys que vivim en un estat de democràcia sembla que una part de la nostra societat encara viu acomplexada per la dictadura i pretén ser allò que en diuen més papistes que el papa.
Les forces policials tenen la funció principal de garantir la seguretat dels ciutadans cosa que, entre d’altres, comporta detenir els delinqüents, alguns dels quals, no oblidem, causen danys irreparables a la resta de la societat. Al llarg dels anys, aquestes forces policials en general i també els Mossos d’Esquadra en concret, ens han demostrat estar sobradament capacitats per a desenvolupar aquesta tasca. Ara cal que hi confiem i els deixem treballar, però sobretot és menester que deixem de posar en dubte la seva professionalitat davant cada intervenció, per polèmica que sembli. No oblidem mai, que no són ells els dolents de la pel•lícula. I si cometen una errada molt greu i han de ser jutjats, deixem aquesta feina per als jutges i evitem fer-ne, novament, un circ de tot plegat.
Jo proposo que a més de posar càmeres a les comissaries, les posin també a les escoles, a les empreses, a les llars particulars i als emprovadors d’El Corte Inglés, d’aquesta manera, evitarem els maltractaments dels mestres envers els alumnes –o ara ja no anava així?- els maltractaments domèstics, el bulling, i el moving que tant estan de moda, els furts o, en el seu defecte, com a mínim tindrem proves per a poder jutjar-los. Tot i que, pensant-ho millor: aquell qui vulgui participar en el Gran Hermano, que faci una sol•licitud a Tele 5, i a la resta d’usuaris que deixin d’emprenyar-nos a la resta dels mortals d’una vegada!
Pd. Companys mossos de classe, espero que després d’això em deixeu copiar el dia de l’examen.
Elena i Joan, valoreu-vos les vostres cartes recíprocament, és a dir: Elena, valora la del Joan i tu, Joan, valora la de l’Elena.
Recordeu que el qüestionari de valoració és a la pàgina “cartes al director 2″ i on heu de penjar els comentaris.
Gràcies i ànims!